Teresa Blanch

Interioritat blava

“Si entens cada gota de pluja i alhora entens la pluja sencera, ho entens tot”, amb questes paraules Mariona Vilaseca definia un treball artístic de prospecció analítica que va fer fa dos anys per al seu diploma dʼinvestigació de la Universitat de Barcelona. El text i unes petites imatges dʼestudi per al buidatge cromàtic del component aquós, acompanyaven una de les seves instal.lacions tridimensionals, constituïda per tres focus de llum suspesos que il.luminaven a mitja altura tres petits bols amb aigua de tres coloracions diferents disposats al terra, amb els que feia referència a la personalitat líquida de sengles rius dʼuna àmplia geografia.

Lʼaigua, en estreta relació amb al llum i amb els processos temporals, ha conformat al seu lèxic personal des de les seves primeres obres que es mouen sense dificultat entre la pintura dʼimpregnació, les planxes de gravat, el dibuix de tintes, el grafit mural o la intervenció espacial i sonora. Per a les pintures, el component còsmic de lʼaigua busca
aliances amb la composició física dels materials artístics, com el gruix de paper de cotó i les seves propietats dʼabsorció, fins que – un cop impregnats en llargues sessions de temps – seʼns ofereixen com esplèndids cossos cromàtics que reviuen la densitat lumínica de les masses aquoses que ens proporciona la natura. El color pot estendreʼs totalment per la gran superfície del paper, com el que dóna lloc a tres pintures monocromàtiques,
verd de Bohemia, siena, i ocre, que rescaten respectivament la memòria abstracta del riu Paraná dʼArgentina, riu Llobregat i cardener, amb els seus compactes registres.

Quan les entitats són parcials, penetren per les vores extremes del paper i pugnen per fer-se amb lʼespai en oberts i dialèctics processos auto-generatius. Manifestacions de física pictòrica que Mariona condueix de lʼexterior a lʼinterior, conscient de tota la càrrega de depuració i de tensions de traspàs que aquest camí cap a la interioritat comporta, i que es fa notar en cada estampada de grans taques, que es dibuixen elles soles, en lliures expansions que són retingudes i, fins i tot, obstruïdes, a temps.

Natura i espiritualitat sʼuneixen en un joc de significats entrelligats on imatges de pluja o imatges meàndriques poden recordar-nos al plor o la difícil assumpció pel goig. La tensió del seu propi arribar a ser, “físic”, que proporciona lʼexperiència pictòrica en sí mateixa, deslliurada del reconeixement icònic de lʼexterior, denota les pròpies tensions de la consciència en ser reconeguda per dins.

La gota, la pluja, la humitat i el cosmos, proporcionen a lʼartista un esglaonat científico-atural cap a la comprensió abstracta de qui som i on ens trobem, que Mariona posa en joc en cada obra en forma de registres singulars. Registres que no sʼocupen de representar, que assignen plena importància al fluir dels aconteixements físics, al seu
propi mostrar-se en tens i activa transparentació dirigida a lʼadquisició de coneixement. Un coneixement que comparteix els sistemes en xarxa, de lliures fractalitats i connexions del més minúscul al més global, que es troba en el si de lʼarticulació del món.

Igual passa amb els seus dibuixos, siguin petits o grans, sobre paper, sobre tela, incisos sobre planxes de gravat o lentament espargits sobre un gran espai mural. Línies i petits signes en constant circulació, els veiem aparèixer i desaparèixer, creant recorreguts que es creuen, garbuixos lineals que configuren formes, interpenetracions, ventades, succions, rastres serpentejants i caigudes en picat. I, un altre cop, elements superiors amb ritmes i fluxes propis en diàleg amb capes dʼespais i dʼaltres elements que són a lʼinterior, com a vectors que xuclen la mirada cap aquell interior desconegut.

Les xarxes de línies molts cops sʼencapdellen en irrefrenables figures nuclears, en una mena de nusos abismals que semblen donar forma al gran buit engolidor del que no podem escapar, que és alhora font de coneixement incontaminat. Ens trobem molt sovint,interioritat blava_text teresa blanch en aquests treballs, davant la gran llum-espai que, de sempre, ha simbolitzat el centre radiant del nucli de la interioritat per a les antigues cultures orientals. Així ho ha plasmat la artista de forma clara en lʼobra anomenada “La Perla Azul”, per medi dʼun blau indigo de
tinta -extret digitalment i desprès imprès a les dues cares dʼun rectangle metacrilat- que envolta corpòriament un petit centre o forat de llum que el travessa de davant a darrera.

Deixant-se guiar per aquestes recerques, Arimany sʼha creat els seus propis mapes aquosos de xarxes i taques, amb una subtil gramàtica de línies i pigments, que sʼacosten un i altre cop a lʼenigmàtic resplendor de “llum blava”, com una imatge poètica del difícil intent de reconfiguració dels principis bàsics del món.

Teresa Blanch
Desembre 2008
Exposició “Dies de pluja” per la Fundació Privada Foment Vilanoví
Edició de 100 còpies en petit format de “La Perla Azul”.



Comments are closed.