Oriol Pèrez i Treviño

No sabem definir amb precisió quan va iniciar-se la pintura contemporània. Si bé alguns historiadors situen el seu inici amb Moreau, uns altres amb Holbein i altres amb la pintura rupestre, la veritat és que, dient-ho amb paraules de Leopoldo María Panero, la pintura d’avantguarda és una estructura que crea amb els seus propis precursos.

Pablo Picasso, a propòsit de la seva obra creativa, va afirmar que “jo no busco, trobo”. I Joahann Sebastian Bach, en un dels cànons enigmàtics de L’Ofrena Musical, va apuntar la misteriosa expressió: busqueu i trobareu…

Una estructura plàstica trobada a través d’una recerca de precursos és una de les possibles definicions de l’art de Mariona Vilaseca Arimany, una jove artista que, per primera vegada, mostra la seva obra al públic. Independentment dels procediments usats (pintura, dibuix, gravat, art dels nous mitjans), en les obres de Vilaseca Arimany hi trobem dos motius: un, el misteri de la creació artística, un altre, el misteri de l’essencial.

La recerca de l’essencial, d’allò veritablement important i transcendent en el repte de la vida humana, és un dels trets que més assalten en la visió de les diferents peces. I parlem d’essencial no només en el sentit de despullament i simplicitat plàstica presents en les obres, sinó perquè la seva visió ens convida ràpidament a un aturar-nos, a inserir una petita pausa de naturalesa meditativa i contemplativa en el curs de la nostra existència.

Immersos de ple en la societat postmoderna, interesssada només en les qüestions materials i econòmiques, és evident que aquest ens social ha viscut una pèrdua. Si aquesta pèrdua per als romàntics va anomenar-se l’exili dels déus, per a Nietzsche va ser la mort de Déu. Tendències postmodernes, en canvi, ja han parlat de la mort de l’home. De quina naturalesa és, però, aquesta mort? És una mort clarament espiritual. És la mort espiritual de tants homes i dones que, dia rera dia, només saben amuntegar-se a les superfícies comercials a dipositar el delme amb compres supèrflues, que cada dia són més idiotitzats per la televisió i, el més penós de tot, que creuen ésser lliures perquè es diverteixen. Quan ens trobem amb éssers humans amb aquestes característiques, constatem com s’ha perdut la dignitat de l’home pel simple fet d’ésser home: l’home lliure, capaç de pensar per ell mateix i que, per naturalesa, i aquí radica la seva diferència amb els animals, és un ésser metafísic, un ésser obert a la transcendència.

La petita pausa reflexiva que conviden els quadres de Mariona Vilaseca constitueixen, sense cap mena de dubte, una invitació a la metafísica. Una invitació perquè, com ja hem dit, tots ells mostren el misteri de la creació i el misteri de l’essència.

Com la pròpia artista ja ha indicat en el programa, no es tracta, en absolut, d’una pintura mimètica sinó d’una pintura que és el resultat d’un procés de reflexió i meditació que, gràcies al misteri de l’art, ha quedat sedimentat en l’obra. Quan tots nosaltres, com a espectadors, som convidats a contemplar-la podem viure també quelcom de misteriós i que ens condueix a les fonts espirituals de l’ésser. Navegant per la naturalesa dual de l’ésser (masculí/femení, fosc/clar, guerra/pau), és d’esperar que aquesta exposició esdevingui un èxit.

No serà, és clar, un èxit multitudinari. Serà l’èxit per haver mostrat per primera vegada línia i contorn a una recerca espiritual que pot donar, tanmateix, sentit als homes i dones que la postmodernitat ha anul.lat, ha convertit en éssers alieants i estranys a si mateixos en ser només televidents, homes morts, cendra i maledicció de l’ésser.

Oriol Pèrez i Treviño
En motiu de la primera exposició de l’artista, l’any 1998



Comments are closed.