Dharana

Mariona Vilaseca

Dhâranâ
desa bandhah cittasya dhâranâ
Dhâranâ és fixar la consciència en un punt
Yoga Sutra III.1

Dhâranâ és una invitació a realitzar una aturada en la nostra percepció habitual per situar la ment tan sols en l’obra.
Observar les diferents peces que conformen Dhâranâ és possibilitar una experiència estètica que reclamarà de la contemplació de cadascú de nosaltres.

El panorama de la creació artística, en els nostres dies, se’ns presenta dins una complexitat tan gran que sovint es fa difícil obtenir-ne una lectura que aporti una ensenyança.
Al mateix temps, tendim a comprendre el panorama artístic com un immens magma on cadascuna de les voluntats expressives, estètiques, llenguatges i estils són inseparables d’una manera de comprendre i veure el món.
Aquesta lectura, en cert sentit, és innegable, però no ho és menys el reconeixement de què les obres artístiques de tots els temps contenen en el seu interior una misteriosa energia espiritual que acaba per afectar l’estat subjectiu de l’espectador quan visualitza i contempla l’obra.
Aproximar-se a l’obra artística de Mariona Vilaseca és aproximar-se a una proposta immersa plenament en aquesta misteriosa energia. De fet es pot afi rmar que és la força de la creadora, acompanyada d’aquesta energia, la que li permet extreure l’essència artística que impregna aquesta exposició singular.
El conjunt d’obres que integren Dhâranâ és una mostra de les troballes de l’artista dels darrers tres anys sorgides d’un procés de creació vinculat a una pràctica de l’art com a forma de contemplació. Aquesta és caracteritzada per un intens i apassionat lligam de Mariona Vilaseca amb la tradició hindú que l’han portat a un aprofundiment
en els diferents estats de la consciència.
És per això que la intencionalitat de Dhâranâ pot comprendre’s com la invitació a realitzar una aturada en la nostra percepció habitual de les coses per situar la ment
tan sols en l’obra. Observar les diferents peces que la conformen és activar una experiència estètica que reclama de la contemplació i de l’aportació de l’espectador.
Aquesta voluntat de completar el procés de l’experiència estètica pot vincular-se amb el preciós terme estètic hinduista Rasa, formulat pels teòrics catxemirs als segles IX i X.
Rasa fa referència a l’estat subjectiu que l’espectador experimenta davant l’obra i que li permet viure una experiència idèntica a la de la il·luminació budista (nirvana) o l’alliberament brahmànic (moksa).
Estem, per tant, al davant d’un art de naturalesa totalitzadora i transcendental que ens permet veure l’harmonia perfecta del’univers, que anul·la les contradiccions i agrupa els contraris, encisant-nos i fent-nos sentir la vibrant emoció que és Rasa.
Segons Abhinavagupta «Rasa no és més que entrar en un mateix».

 

Oriol Pérez i Treviño
musicòleg i assagista



Comments are closed.